Conflictes i guerres en el canvi de mil.leni

El conflicte balcànic



Conflicte dels Balcans



Durant molt temps, el poderós  estat soviètic i el repartiment de les zones d'influència durant la guerra freda havia mantingut latent el problema de les nacionalitats a l'Europa de l'Est, que es remunta a la descomposició de l'Imperi Austrohongarés després de la Primera Guerra Mundial.Amb la desintegració de l'URSS   i l'enfonsament per part dels règims comunistes, el nacionalisme ha tornat a emergir amb una força inusitada a tota la zona balcànica.

El cas més greu s'ha donat a l'antiga República de Iugoslàvia on els conflictes entre les diferents nacionalitats han desembocat en cruentes guerres civils. Constituïda com a estat independent a la fi de la primera Guerra Mundial i com a república socialista d'estructura federal al final de la Segona, Iugoslàvia aplegava sis repúbliques (Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Montenegro) que aplegaven a poblacions de diferents ètnies, religions i llengües.

Independencia croata

Els problemes entre les diferents repúbliques van anar reparant-se al llarg de la dècada dels vuitanta, però va ser a partir del 1991 que els enfrontaments van derivar cap a la desintegració de l'estat comunista i la seva substitució per la Federació Iugoslava, la presidència de la qual era exercida per torns per les diferents repùbliques federades. El conflicte es va iniciar quan Sèrbia es va negar que el representant croata assumís la presidència federal i això fou l'inici de nous moviments secessionistes. Eslovènia i Croàcia van manifestar el seu desig d'independitzar-se, però l'exèrcit federal, dirigit fonamentalment per militars serbis, es va posicionar en contra d'aquestes manifestacions separatistes. El conflicte d'Eslovènia es va resoldre ràpidament i es va proclamar la República eslovena, però el cas de Croàcia va provocar una guerra civil, la primera a Europa després del 1945.

A continuació mostrem un video que reflexa les dissidències entre croates i serbis, que va patir de primera ma la tenista Monica Seles, apunylada per un croata durant un partit professional.

La Unió Europea va reconèixer la independència d'aquestes dues repúbliques i es va erigir en mitjancera del conflicte. Després de mesos d'enfrontament bèl·lic, al 1992, es van iniciar les converses de pau per tal posar fi al conflicte i reconèixer el naixement de dos nous Estats europeus. Paral·lelament, Bòsnia es va declarar independent, mentre Sèrbia i Montenegro proclamaven la República de Iugoslàvia. També Macedònia es va declarar independent, tot i que no va ser reconeguda per la comunitat internacional per evitar un conflicte amb Grècia a causa del nom de la nova república, que coincideix amb una regió de població macedònia dins les fronteres gregues.

La guerra a Bòsnia

Destruccions a Bòsnia

L'existència a Bòsnia i Hercegovina de grans quantitats de població croata i sèrbia, i el fet que una part important de la població bosniana fos de religió musulmana, va provocar una nova guerra amb enfrontaments ètnics i religiosos. Amb l'ajuda de l'exèrcit iugoslau, els serbis de Bòsnia van emprendre una lluita que pretenia destruir l'Estat bosnià i acabar amb els musulmans. Per això van procedir a una política sistemàtica de neteja ètnica, que va comportar massacres de població i la creació de camps de concentració. 

 Es va promoure un pla de pau, amb l'enviament de cascos blaus de l'ONU. Tot i així, no es va aconseguir resoldre el conflicte. Finalment van intervenir les tropes de l'ONU i van aconseguir un alto al foc, i el començament de converses de pau a Dayton (1995). Com a resultat, Bòsnia va quedar dividida en dues entitats polítiques autònomes: una federació croatamusulmana, i una república sèrbia de Bòsnia.

La guerra de Kosovo i la independència de Montenegro

Sloboddan Milosevic

El 1999 el conflicte de la guerra iugoslava va renèixer a Kosovo, on predomina la població albanesa. Milosevic va dur a terme una política d'homogenització i neteja ètnica. L'OTAN, per tal de frenar al dictadi cor serbi, va declarar la guerra a Sèrbia, que va sortir derrotada en poques setmanes de conflite. A les eleccions de l'any 2000 Milosevic va ser destituït i jutjat per genocidi i crims contra la humanitat al Tribunal de Justícia Internacional de l'Haia.

L'administració de Kosovo va restar a mans de les Nacions Unides i l'OTAN, fins que el 2008 el govern provisional va declarar unilateralment la seva independència amb el suport dels Estats Units i part de la Unió Europea.
Finalment, el 2006 el 55% de la població va recolzar la separació de Montenegro, que es va independitzar el 3 de juny del 2006.

Els enfrontaments al Caucas

A l'àrea del Caucas les fronteres entre les repúbliques soviètiques s'havien traçat sense tenir en compte la diversitat d'ètnies i de pobles. L'URSS havia impedit durant moltes décades qualsevol reivindicació nacionalista a la zona, però després de la seva dissolució van sorgir alguns enfrontaments. Armènia reivindicava territoris de Azerbaidjan i a Geòrgia es manté l'enfrontament amb les minories d'Ossètia. Però el conflicte de més transcendència ha tingut lloc a Txtetxènia, que va declarar la seva independència al novembre de 1991.

La primera guerra a la república separatista de Txetxènia es va desenvolupar entre els anys 1994 i 1996 amb una derrota de l'exèrcit rus. Però el 1999 Rússia va recomençar l'ofensiva amb una operació antiterrorista.  El 2003, es va aprovar una constitució que atorgava una autonomia més gran a Txetxènia, però estipula que la república continuarà fomant part deRússia.

Primera guerra de Txetxénia

Un altre focus de tensió és el del poble kurd. Amb una unitat ètnica cultural i històrica, els kurds viuen entre quatre estats, cap dels quals no en reconeix l'identitat particular. Malgrat que els tractats que van cloure la Primera Guerra Mundial havien previst la creació de l'estat de Kurdistan, aquest mai no va arribar a materialitzar-se. Per això els enfrontaments entre el poble kurd amb els governs de Turquia i Iraq han estat constants. Tant Turquia com l'Iraq han mantingut una repressió sagnant i sistemàtica i han obligat molts kurds a cercar refugi fora de les seves fronteres.

Els conflictes a l'Àfrica subsahariana 

A principis de mil.leni, Àfrica es trova amb conflictes extremament violents que han desembocat en terribles massacres de població civil. A més, la pobresa és extrema a moltes zones d'aquest continent causant grans mortaldats entre la població. La sida s'ha estès com a cap altre lloc del planeta. La degradació econòmica i política d'Àfrica és avui dia una realitat dràmatica.

Genocidis a Rwanda i Burundi entre els tutsi i els hutu

Als països que voregen el Golf de Guinea són freqüents les lluites entre dictadors i els seus excèrcits, sovint plens d'infants, adolescents i mercenaris, contra grups rivals que volen fer-los fora del poder. L'enforontament civil també va assolar la República del Congo arran de la revolta contra el dictador que va ser derrocat el 1997. Però un cop finalitzat aquest confilcte en va començar un altre entre els caps revels per prendre el poder del país. L'any 1994, a Rwanda i Burundi, l'enfrontament entre ètnies tutsi i hutu va desembocar en terribles massacres de població, que van estremir el món. 

L'any 2002 va començar a Costa d'Ivori una guerra civil que es va mantenir activa fins l'any 2007. El conflicte del Darfur (2003), va provocar autèntiques massacres interètniques i va acabar desembocant en una guerra entre el Txad i el Sudan (2005). L'any 2006 es va desfermar un nou conflicte a Etiòpia, una de les zones més castigades per la pobresa i la fam.

POSA'T A PROVA:

1. Ordena cronològicament aquests fets:

2. Defineix:

    a) Acords de Dayton:

        Els acords de Dayton és el nom de l'acord de pau a què s'arriba el 21 de novembre del 1995 a la base aèria de Wright-Patterson prop de la ciutat de Dayton, Ohio, als Estats Units després de vint dies de negociació. Posaven el punt i final als tres llargs anys i mig de guerra de Bòsnia, un dels conflictes armats de l'anterior República Federal Socialista de Iugoslàvia. 

Les negociacions s'iniciaven després dels esforços de pau previs infructuosos, de l'operació militar croata de l'agost de 1995 anomenada operació tempesta  i les seves seqüeles, i de l'ofensiva militar bosniana-croata contra la Republika Srpska, d'acord amb les Forces d'Operació Delbierada de l'OTAN.També era recent la massacre a la zona segura de Srebrenica, i les acusacions contra els caps militars i líders governamentals serbis davant el ICTY. Durant els mesos de setembre i octubre d'aquell any, la comunitat internacional (especialment els USA i Rússia), exercien una intensa pressió als líders dels tres costats per assistir a les negociacions a Dayton, Ohio.

    b) Guerra preventiva:

        La guerra preventiva o atac preventiu és aquella acció armada que s'empèn amb l'objectiu de repèl·ler una ofensiva o una invasió que es persep com inminent o bé per guanyar ventatge estratègica en un conflicte inminent. Igualment que es sol acceptar com forma de autodefensa, la legitimitat de la guerra preventiva és objecte de intensa disputa, sobre tot per la dificultat de posar-se d'acord aprop de si l'amenaça és real i, en cas de ser-ho, de si es tracta d'un perill inminent que justifiqui l'atac, o bé si s'utilitza com pretext per atacar primer.

    c) Fonamentalisme islàmic:

            Un Estat islàmic és un Estat que ha adoptat l'islam , en concret la llei islàmica, com a fonament exclusiu de les institucions polítiques i que ha posat pràctica un sistema de govern similar al de l'antic califat, en el cas del sunnisme, o basant-se en l'imamat, en el cas del xiisme . En general, aquests països reben el nom de "república islàmica. 

Aquest tipus de govern es justifica per la noció islàmica del dar, que a l'origen significa "casa" però que en aquest context significa "domini". Els musulmans es confronten amb dos tipus principals de dar, Dar al-Islam ("domini de l'islam") i Dar al-Kufr ("domini dels infidels"). Dar al-Islam es defineix com el domini en el qual:

• Totes les lleis que regeixen la zona es basen en la jurisprudència islàmica.
• La seguretat està en mans dels musulmans.

    d) Talibà:

        Significa "estudiant", referint-se específicament en aquest cas a un "estudiant de religió". Aquest mot fou adoptat per autodesignar un moviment fonamentalista musulmà que instaurà l'anomenat règim talibà o dels talibans a l'Afganistan entre els anys 1996 i 2001.

El moviment va ser fundat l'agost de 1994 pel mul·là Mohammad Omar a la ciutat de Kandahar, reunint en el seu si diverses faccions de mujahidins que lluitaven en la guerra civil consegüent a la guerra afganosoviètica dels anys 80.

El règim dels talibans va imposar una interpretació extrema de l'islam, que relegava les dones a l'estatus més subaltern, perseguia amb el terror la dissidència i cercava d'anihilar qualsevol manifestació o símbol no musulmà.

Malgrat perdre el poder arran de la intervenció militar internacional successiva als fets de l'11 de setembre de 2001, els talibans no van deixar les armes. Mica en mica es van anar reorganitzant, refugiant-se en les zones frontereres amb el Pakistan i passant d'un país a l'altre. A partir del 2006 , la intensitat i l'eficàcia dels seus atacs es van incrementar sensiblement.

Alhora, el conflicte s'estenia en zones del territori pakistanès; el 18 de febrer del 2009, el president Asif Ali Zardari va signar un tractat amb els talibans permetent-los d'instaurar llur visió estricta de la xaria en certes valls del nord del Pakistan, a canvi del cessament dels atacs contra les forces governamentals. Malgrat això, tant les confrontacions directes amb l'exèrcit com l'activitat terrorista van continuar intensificant-se també en aquest país.

    e) Al-Qaida:

        És una organització sunnita gihadista (o més aviat una xarxa d'aquestes) d'abast mundial. El seu fundador i capdavanter és Ossama bin Laden, un milionari d'origen saudita. La ONU , lOTAN, la Unió Europea, els EUA i molts altres països la consideren com una organització terrorista. 

Segons les conclusions dels informes elaborats per l'administració dels EUA arran dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, els seus orígens remunten als anys 80 com una escissió de Maktab al-Khadamat (MAK), fundada en 1980 amb la finalitat d'expandir el moviment de resistència contra les forces soviètiques a l'Afganistan en un moviment panislàmic. 

L'objectiu d'al-Qaida és eliminar la influència estrangera en els països musulmans, eradicar els acusats d'"infidels" i restablir el califat (reunir tots els musulmans sota un mateix govern regit en forma estricta sota la llei islàmica. 

Els seus membres més prominents són seguidors del salafisme. Per bé que Bin Laden és reconegut sovint com a líder del grup, l'egipci Ayman al-Zarahiri  hi té una forta influència pel que fa a la teoria i la praxis. Les operacions d'al-Qaida no estan centralitzades, i diverses cèl·ludes independents i col·laboratives poden existir en diversos països, unides per una mateixa causa. La mida real i la influència d'al-Qaida no estan clares: de qui diu que és una xarxa global d'influència i militants, responsable d'accions terroristes massives, a un tigre de paper amb només un grapat de membres acusat de i que reivindica fins i tot actes de què no té cap responsabilitat.

    f) Guerra Santa

        La Guerra Santa és una guerra justificada per raons religioses, els promotors qualifiquen com a guerra estimada per Déu i que condueix a la salvació eterna de qui mor en ella. Les guerres de religió europees, les croades sobre la gihad són exemples coneguts de Guerra Santa. En els temps moderns s'ha usat també com una manera de definir diferències culturals i històriques entre combatents, i no és la religió necessàriament la causa principal

    g) Neteja ètnica

        La neteja ètnica és qualsevol de les diverses maneres d'eliminar d'un territori éssers humans d'un altre grup ètnic . Es troba en un extrem de l'espectre en el qual és virtualment indistingible de l'emigració forçada, mentre que en l'altre extrem es trobarien la deportació i el genocidi. 

En general, s'entén com "neteja ètnica" l'expulsió d'un territori d'una població "indesitjable", basada en discriminació religiosa, política o ètnica; o a partir de consideracions d'ordre ideològic o estratègic; o bé per una combinació d'aquests elements.

3. Sintetitza i/o respon:

1. Quines noves característiques presenta la situació internacional d'ençà de la caiguda dels règims comunistes?
   
   Amb la desaparició de l'URSS s'ha consolidat un nou escenari internacional protagonirtzat per l'hegemonia d'una única superopotència, els Estats Units, i per l'emergència del fonamentalisme islàmic com una forma de rebuig a la dominació del món que exerceixen els països occidentals.
   
   
2. Quin paper fa el terrorisme internacional en l'escena política mundial?
   
   
3. Com han reaccionat els països que es troben amenaçats per el terrorisme internacional?
   La necessitat de lluitar contra el terrorisme mundial ha canviat l'orientació de la política exterior nord-americana, que ha introduit dos principis nous en les relacions internacionals: el d'intrusió i el de guerra preventiva.
   El primer, suposa el consell tradicional de sobirania i consisteix en una situació innovadora per la qual uns Estats poden intervenir en uns altres amb l'objectiu de defensar uns valors determitats, com la vigència de la democràcia. El segon, pretén legitimar la realització d'atacs preventius per defensar-se de l'amenaça potencial que suposa per a la seguretat mundial l'existència dels anomenats Estats Delincuents, com els que fan costat els terroristes i que, suposadament, compten amb armes de destrucció massiva. Així, l'actació militar és consevuda com un camí per modificar qualsevol aspecte a l'ordre internacional que amenaçi la seguretat dels EUA.
   
4. Quines zones del món presenten avui un nombre més gran de conflictes bèlics?
   Molts dels conflictes bèl·lics de les darreres dècades han estat guerres civils nascudes de rivalitats ètniques o religioses o de l'oposició a règims dictatorials que priven dels drets més elementals la major part de la població.
   
5. A què responen la majoria dels conflictes bèlics que tenen lloc actualment?
   Molts dels conflictes bèl·lics que tenen lloc actualment han estat guerres civils nascudes de rivalitats ètniques o religioses o de l'oposició de règims dictatorials que priven dels drets més elementals la major part de la població
   
6. Com qualificaries la situació que viu actualment el continent africà?
   Des del principi del segon mil·leni l' Àfrica sembla un continent abandonat i amb conflictes molt dolents, que han desembocat en terribles masacres de població civil. La pobresa és extrema és externa en alguns llocs i la SIDA afecta un nombre elevat d'africans. La degradació econòmica i política africanes és una realitat dramàtica.
   
   Els països de l' Oest ( Sierra Leone, Liberia, Camerun, Nigeria...) pateixen lluites multiples entre dictadors i els seus excèrcits contra grups rivals que volen fer-los fora del poder. L'enfrontament civil també va afectar la República del Congo a causa de la revolta contra el dictador Mobutu Sese Seko, que va ser derrocat al 1997.
   El poder va passar a mans del cap rebel, Laurent-Désiré Kabila, tot i així l'enfrontament entre els diversos excèrcits a inmers al país en la inestabilitat i violència permanent.
   
   L'any 1994, l' enfrontamnet entre els Tutsi i els Hutu va desembocar en terribles masacres de població que van alarmar al món.
   Milers de persones van fugir i es van refugir als països veins on van romandre en camps de concentració.
   
   L'any 2002, la conflictivitat african es va veure reflexada a Costa d' Ivori en forma d'una guerra cicil que no va acabar fins 2007. El conflicte Darfur, començat al 2003, va provocar autèntiques masacres i va acabar creant una guerra entre el Txad i Sudan l'any 2005.
   
   Al 2006, es va desencadenar un nou conflicte a l' Etiòpia, una de les zones més castigades  del continet africà en la probresa i la fam. Etiòpia amenaça a d' estendre's a tota la Banya d' Àfrica.